Dues dones que ballen

Hola, sóc l’autor. M’han dit que us avisi. Procuro escriure de maneres diferents i parlar de llocs diferents, pero de tant en tant una mena de passió masoquista m’arrossega a revisitar i parlar sobre els paisatges de la infantesa. Ara, aquest és el cas.Vaig néixer i vaig viure moltíssims anys davant dels barcelonins Encants Nous, al mercat de Sant Antoni. Els diumenges anava al mercat, primer per comprar-hi tebeos, anys després per comprar “alta” literatura, i fa relativament poc, de tant en tant, de nou, per comprar comics i novel.les de consum pertanyents a temps passats. Una d’aquestes darreres vegades, de sobte, hi vaig veure una senyora gran que, amb passió, buscava, remenava i comprava comics antics, espantosos, i n’explicava les gracies a una amiga que l’acompanyava. Vaig sentir la tendresa d’una miseria que em semblava coneixer. I em vaig posar a escriure l’obra que teniu a les mans. Suposo que a fi d’intentar mostrar un racó d’infern ben conegut i mal reconegut, un infern de tercera categoria, on se sofreix amb naturalitat, i que regna a tants llocs de la meva ciutat i a tants altres llocs del primer món. Ep, ja ho sé, no descobreixo la sopa d’all, que deia ma mare.Els personatges de la historia no pateixen, doncs, si és que pateixen, com es pateix a les tragedies. No viuen cap tragedia, de fet. Viuen, em sembla, coses desagradables que passen cada dia a tanta gent. Coses fins i tot una mica comiques. I a fi de comptes al final troben la manera de no ser vençudes per aquestes coses. Ai, se m’ha escapat. Aixo no ho hauria d’haver dit.